dijous, 1 de maig del 2014

L'hipertext som nosaltres



 Manuel Castells a La Galaxia Internet, ho sintetitza molt clarament quan afirma que la convergència entre ordinadors, Internet i mitjans de comunicació no s’està produint i el concepte multimèdia – aquell fenomen multimèdia al que fèiem referència quan parlàvem de David Crystal - no qualla. A partir d’aquí s’interroga si l’hipertext existeix o era un simple somni tecnològic. Castells llavors conclou que l’hipertext més aviat existeix dintre de nosaltres  i que potser ens hem creat una imatge excessivament material d’aquest concepte electrònic que actua com un vertader sistema interactiu. L’hipertext seria factible a l’era d’Internet, però no interessa al món empresarial perquè no genera negoci.
Xarxa neuronal
Més enllà d’aquesta visió, que el sociòleg entén com a massa primitiva, afirma, per justificar que l’hipertext està dins de nosaltres, que són les nostres ments i no les màquines les que processen la cultura , sobre la base de la nostra existència.
Si abandonem el paradigma cartesià i ens endinsem el de la complexitat  comprovarem la nostra habilitat interna per recombinar i assimilar en les nostres ments tots els components de l’hipertext. La interoperativitat basada en Internet ens permet fer exactament això i gràcies a ell – i malgrat els multimèdia -, segueix Castells, podem dir que tenim un hipertext: però no l’hipertext sinó el meu hipertext i l’hipertext específic de cada persona perquè vivim en la cultura de la virtualitat real. A través d’aquesta virtualitat, per altra banda, processem la nostra creació de significat.
Aquest significat el compartim a través de l’experiència perquè les nostres ments no són mons únics i aïllats sinó que estan connectades a l’entorn social. Però en l’estructura social de la societat en xarxa que indueix a l’individualisme estructural i a experiències socials cada cop més diferenciades es perd aquest significat compartit a través de la pràctica.
La recerca de protocols de significats per compartir codis culturals i establir codis de comunicació entre els hipertextos personalitzats l’hem de fer a través de l’art. L’art, afirma Castells, ha estat sempre un protocol de comunicació per restaurar la unitat de l’experiència humana per damunt de l’opressió, la diferència i el conflicte.
L’art pot esdevenir un pont cultural fonamental entre la xarxa i el jo.

Perquè l’art és emoció i la nostra memòria l’activem des de l’emoció...



4 comentaris:

  1. Lluís, molt bona aportació! Però l'art també cada cop està més monopolitzat per la indústria cultural, una indústria que a voltes censura; l'art és un pont cultural fantàstic, però crec que també s'hi estan posant traves.
    Seguim! ;)

    ResponElimina
  2. Gràcies Aida! tens tota la raó, jo soc dels que creu i aposta fermament que les tecnologies 2.0 i les xarxes socials són l'eina i l'esperança que ens ha de permetre combatre la globalització neoliberal. Així mateix penso que l'art té un paper d'intermediació extraordinari. Dit això, crec que no hem de ser il·lusos i reconèixer que el poder ( indústries culturals, indústries financeres etc. ) també juguen i saben molt bé la força que tenen les tecnologies 2.0, l'art i, per tant, s'hi introdueixen posant-hi traves, com molt bé dius, o, senzillament, manipulant... però això no ens ha de fer llançar la gorra al foc ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. No pas! Per cert, mai havia sentit l'expressió: llençar la gorra al foc, me l'apunto! Estic amb tu amb el fet que l'art té i ha de continuar tenint un paper d'intermediació.
      Ens seguim llegint!

      Elimina
    2. Jajajaja, és del meu avi i t'asseguro que hi ha dies que he de comptar fins a deu per no llençar-la. Sort que sovint intermèdia una cançó, un paisatge...
      Per cert, havia escrit llançar equivocadament en comptes de llençar :-(

      Elimina