Panta Rei

Tot just començar a llegir el text sobre la teoria del caos, no puc evitar pensar amb Heràclit d’Efes i el seu aforisme més famós: Panta Rei,  tot es troba en “estat de flux”.

Biblioteca d'Efes

Un home, diu Heràclit,  no es pot banyar dos cops en el mateix riu, ja que segons ell, en estar tot sotmès a un canvi continu, ni el riu ni l'home seran els mateixos el segon cop que hi passin. Aquest filòsof  no creia que la natura estava formada d'una última substància immutable, sinó que defensava que tot es trobava en estat de canvi continu. Aquesta reflexió filosòfica, en certa manera, connecta amb la teoria del caos.

Què és el caos? Joan Campàs, a Estudis sobre la teoria del caos,  ens diu que el terme científic “caos” es refereix a una interconnexió subjacent que es manifesta en esdeveniments aparentment aleatoris. És una realitat més subtil que la idea d’una confusió esdevinguda a l’atzar. El caos és estable i sempre canviant. El desordre aparent emmascara un model subjacent.

El riu mostra totes les característiques del caos: la seva conducta, molt complexa, inclou els corrents aleatoris i imprevisibles, els remolins i els vòrtex estables.

El caos, diuen els teòrics de la complexitat, es sustenta en l’autoorganització o  s’entén com un ordre que va per lliure.

La teoria del caos, afirma Campàs,  representa la natura en la seva creativitat, abastant un ampli camp de conductes (des dels models meteorològics del temps i les cascades, fins els trets neuronals i les caigudes de la borsa). Té, doncs, a veure amb la manera en què la naturalesa crea noves formes i estructures, i amb la impredibilitat i la “confusió” de la natura.

En un sistema caòtic tot està connectat a tot, mitjançant la retroalimentació positiva i negativa. Els rinxols de retroalimentació positiva ( amplifica )  o negativa ( esmorteeix ) si s’acoblen  són els que poden crear un nou equilibri dinàmic. La creativitat implica, sovint, introduir el caos en l’ordre per a redescobrir alguna cosa vella o recuperar la frescor del que és quotidià.

Quan la nostra perspectiva psicològica canvia els nostres graus de llibertat s’expandeixen i experimentem la veritat i l’ésser. Sota aquests paràmetres experimentem el veritable jo i flueix la creativitat. El jo, d’acord amb aquests plantejaments, és una construcció social , una successió d’abstraccions que canvien contínuament.  

És a partir d’aquestes quatre pinzellades sobre el caos – un tema més complex i apassionant, sobre el que aprofundirem en altres entrades – que arribem a la conclusió que la seva estructura bàsica és la mateixa que defineix l’hipertext: tot està connectat amb tot i reacciona a partir de l’efecte papallona de la influència subtil . Nosaltres, les nostres ments, quan ens desempalleguen de la connivència i dels automatismes de la impotència, podem exercir la nostra llibertat creativa i en paraules de Václav Havel, viure en la veritat, un senzill procés d’obrir-nos a la incertesa, el poder real de la impotència.