Hipertext i complexitat

Relacionar hipertext i complexitat, ens diu Joan Campàs, no és tasca fàcil, tant perquè el terme hipertext és complex en si mateix, com perquè el concepte de complexitat és, una paraula-problema i no una paraula-solució. Per això, la pregunta que guia tota aquesta reflexió és, com ja s’ha exposat: es pot pensar la complexitat amb un pensament lineal?

Us adjunto un exercici comparatiu entre el paradigma de la complexitat i l’hipertext, fruit de la síntesi feta del document d’en Campàs, titulat Hipertext i complexitat.

QUADRE COMPARATIU:

CONCEPTE	PARADIGMA DE LA COMPLEXITAT	HIPERTEXT
Inclusiu	Incorpora la incertesa i el soroll i sap que no és possible el coneixement perfecte, sinó només una aproximació a la “realitat”	És per definició incert atès que el seu recorregut depèn de les nostres eleccions
Incomplert	Mai no podrem escapar de la incertesa. El saber total és la no veritat	Està en constant evolució i admet lectures diferents i cap és definitiva.
Transdiciplinar	Integra diferents camps del coneixement	Permet “saltar” d’un camp de coneixement a un altre
Ecològic	Tota acció, un cop executada, entre en un joc d’interaccions i retroaccions dins del medi en què es porta a terme, que pot fer que es desviï dels seus fins inicials. Les conseqüències últimes de l’acció són impredictibles	No pot predir la conseqüència d’establir un enllaç, escollir un itinerari o activar un node. Cada acció de l’interlocutor pot reconfigurar el sistema.
Múltiple	Té la necessitat de no quedar-se amb un, sinó incorporar diversos punts de vista	Permet un nou tipus de proximitat entre disciplines i sabers , una disciplina inacabada que sempre admet noves categories
Integrador de subjecte i objecte	Assumeix la incertesa humana. Comprèn els límits del coneixement i, d’entre ells, el del propi subjecte de coneixement, que també és objecte d’estudi	Estableix una nova relació entre subjecte i objecte en la mesura que es desdibuixen les fronteres entre emissor i receptor
Integral	Integra la raó, la imaginació i els sentiments del subjecte	S’assemblen al llenguatge oral per la facilitat de la lliure associació d’idees
Dialògic	És el primer dels tres principis que Morin assenyala per pensar la complexitat. Els aplica als termes del que és u i múltiple, el tot i les parts, l’ordre i el desordre	Recórrer a un hipertext és establir un diàleg a través d’enllaços
Conjuntiu	Tracta de vincular i de distingir però sense desunir	És un dels problemes més grans de l’hipertext ja que pot vincular sense distingir
Sistèmic	El tot és més que la suma de les parts i, al mateix temps, el tot és menys que la suma de les parts.	En la suma d’enllaços i nodes succeeix el mateix
Hologramàtic	No només la part està en el tot sinó que el tot està en la part	Així com el funcionament de la xarxa no es pot pensar sense els nodes i enllaços, cadascun d’aquests no es pot concebre sinó és en relació amb els altres
(A)casual	Els individus produeixen la societat que els produeix. Es trenca la idea lineal de causa/efecte	Els nodes fan la xarxa i la xarxa fa els nodes
Autoorganitzat	El jo existeix perquè existeixen els altres. La llibertat de l’individu només es pot donar dins d’un grup	Es construeix de forma progressiva, sense tenir clar des del principi quants nodes formaran part de la seva estructura
Autocrític	L’home es gira sobre si mateix com a subjecte i objecte de coneixement per mesurar l’adequació del seu coneixement a la realitat: es necessita una racionalitat autocrítica, que pugui exercir un vincle constant amb el món empíric, l’únic corrector del deliri lògic	Aquest és el concepte més difícil d’aplicar a l’hipertext atesa la complexitat de verificació de la xarxa de significats i la dificultat per fragmentar i tallar un hipertext sense alterar el seu sentit.