Un blog, ens diu d’Enric Bruguera i
el seu llibre Los Blogs[1], és una pàgina web, personal o col·lectiva,
editada i publicada a Internet amb eines electròniques d’ús simplificat i a
l’abast d’usuaris sense coneixements informàtics específics. A més, s’acostuma
a estructurar sobre l’actualització regular de continguts que adopten una
actualització cronològica, ofereix opcions d’interactivitat als usuaris lectors
, i té en les enllaços per hipervincles el seu principal sistema de connexió
amb altres iniciatives i usuaris de la xarxa.
Meritxell
Martí al seu treball Weblogs. Diaris
personals digitals[2],
insisteix que a diferència del web,
que va aparèixer primer, la característica essencial del blog és la de la facilitat
en què tothom pot dissenyar el seu espai, de manera totalment gratuïta i sense
tenir coneixements d’HTML. Són pàgines personals, normalment enllaçades
entre si. A aquest fenomen de interconnexió digital se l’anomena blogosfera.
Són veus individuals que irrompen al
ciberespai i transformen les relacions de les persones amb la informació. La
blogosfera, en el marc d’un món dominat pels mitjans de comunicació de masses,
apareix com un espai de creació de subjectivitat, ens diu Martí que considera
que aquesta tecnologia obre una escletxa en l’arena informativa que segueix les
tendències del neoliberalisme centrades en el pensament únic, el consum massiu
i els temes globalitzats. Es l’esfera informativa que discorre paral·lela a
l’esfera oficial.
Als blogs es configuren les identitats
subjectives, les creacions dels jo que substitueixen un públic homogeni i
passiu d’aquesta segona etapa de la globalització. Són noves formes de
relacionar-se amb un mateix, amb els altres i amb el món informatiu.
Bruguera
insisteix en aquestes característiques quan qualifica el blog com un mitjà
d’informació, atès que possibilita l’edició i la publicació personal de la
informació a la xarxa, sense mitjancers, amb difusió immediata i amb abast
planetari. També, diu, és un mitjà de comunicació, perquè permet la resposta
immediata de l’usuari lector - també
sense mitjancers -, el diàleg electrònic eventual i l’intercanvi de rols entre
autor i lector, i la visibilitat d’aquest diàleg per a tercers, que, al mateix
temps, poden intervenir. Finalment, el
qualifica com un mitjà de relació ja que es poden produir situacions estables
d’intercanvi i circulació d’informació entre usuaris motivats per interessos
temàtics definits i relacions interactives continuades.
Més enllà de l’experiència concreta dels
blogs, i com a continuació del conjunt d’eines de caràcter electrònic, no podem
passar per alt el que coneixem com a correu electrònic ( els e-mails ) o la
missatgeria instantània ( sms, whatsApp... ).
Són totes elles, eines importants que
modifiquen de dalt a baix els nostres processos de lecto-escriptura. Ja no es
tracta d’una comunicació bidireccional, sinó que aquests sistemes permeten la
formació de grups que es poden comunicar entre ells, on-line o of-line així
com reenviar els continguts a tercers. El concepte d’emissor i receptor canvia completament
i la comunicació passa de ser unidireccional a multidireccional i multimèdia.
Les xarxes socials 2.0, ( Facebook, Twitter... ), per altra banda, són un altre fenomen que reforça aquest canvi
del procés de lecto-escriptura en el pas del paradigma lineal al digital. La
interactivitat, la immediatesa, les funcions multimèdia, entre d’altres, han
modificat enormement la nostra manera de comunicar-nos i, àdhuc, de relacionar-nos.
La
meva experiència en el món 2.0 és bastant notòria, tot i que sempre que puc
explico que soc “fill del paradigma” lineal i que la curiositat, la necessitat
i les circumstàncies m’han anat endinsant en el paradigma digital.
Disposo,
a més dels blogs que hem creat ad-hoc per aquesta assignatura i per la de Mitjans de comunicació. Història
i actualitat, d’un web
que actua com acumulador de la resta de ginys digitals: un blog personal, un
compte a Facebook, a Tiwtter, a Instagram, a Youtube
i a Flickr.
També disposo
d’un compte a Linkedin i un web professional, que complementen la meva
presència més o menys activa en aquest món virtual.
Soc,
per altra banda, usuari habitual del correu electrònic tant en l’àmbit particular
com en el professional així com del servei de missatgeria de whatsApp. I, a més
de l’espai virtual de la UOC, navego diàriament per diversos portals virtuals i
app amb els que interactuo.
Aquesta
és la primera vegada que conscientment he fet un resum de tots els meus espais
virtuals – segur que em deixo alguna cosa – i me n’adono que, per no dedicar-me
a cap activitat que tingui a veure amb la informàtica ni amb el món dels comunity
managers, és impressionant la teranyina que al meu entorn he anat teixint.
No m’espanta
ni m’angoixa, al contrari, penso que val la pena estar mínimament al dia,
perquè tal i com diu David Crystal, a El lenguaje e Internet[3], malgrat
que la revolució d’Internet no queda al marge de les pors morals i lingüístiques,
no deixa de formar part de l’evolució de
la tecnologia de la comunicació.
De ben
segur però, que igual que a la resta d’individus usuaris d’aquestes
tecnologies, que aquesta situació ha modificat la meva estructura mental i, per
descomptat, la meva manera de pensar.
A
diferència dels meus fills però, jo ja no tindré, afortunadament, els dos dits
grossos de les mans més desenvolupats del compte fruit del tecleig continuat –
i a vegades obsessiu - amb l'smartphone.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada