dilluns, 17 de març de 2014

Camí de Garatare


Així moren / les paraules antigues: / talment volves de neu / que vacil·len en l'aire / abans de caure a terra / sense cap lament. / Hauria de dir: callant.
¿On són ara les cent / maneres de dir papallona? / A la costa de Biarritz, / Nabokov va recollir / un d'aquests noms:  miresicoletea. / Mira, ara és sota la sorra, / com el resquill d'una petxina.
(...)
Però mira les nenes / que criden i juguen / a la porta de casa, / escolta atentament què diuen:  / El cavall se'n va anar a Garatare. / ¿Què és Garatare?, els pregunto. / Una paraula nova, em contesten.
Ja ho veus, les paraules no sempre sorgeixen / en solitàries àrees industrials;  / no són necessàriament producte  / de les oficines de propaganda. / Sorgeixen de vegades entre rialles  / i semblen vil·lans en l'aire.  / Mira com van cap al cel,  /com està nevant cap amunt.

Mort i vida de les paraules, El fill de l'acordionista,  Bernardo Atxaga



De: Paula “paraula@uoc.edu”  A: Jan “jpeiro@uoc.edu”
Bon dia, Jan,
He llegit la poesia del Bernardo Atxaga que has penjat al fòrum, a sota del meu article dels estudis que cursem plegats, i t’he volgut escriure... no me n’he pogut estar.
Tal com t’ha passat a tu, aquests versos –que, per cert, penso que són la part més extraordinària del llibre El fill de l’acordionista–, m’han fet pensar i reflexionar sobre la filosofia del llenguatge: trobo que és fascinant pensar quin és el procés a través del qual sorgeixen les paraules, com canalitzem el nostre pensament a través d’aquest sistema de codis... potser perquè el meu interès pel tema va molt més enllà d’aquest article: les circumstàncies han fet que es converteixi en una prioritat personal. Si vols, algun dia en parlarem.
De fet, ara que llegia els documents associats a l’estudi, em quedo amb dos pensaments que, des del punt de vista més personal, sintetitzarien la clau de volta de tot plegat:
Tal com afirma Lyotard, “pensar és ja parlar”: el meu pensament parla, i te’l transmeto a través d’aquestes paraules que brollen i que es qüestionen incansablement sobre el llenguatge, a través de l’escriptura.
Però, com diria Wittgenstein “el nostre llenguatge és complet?”: amb el temps he après i entès el seu pensament, quan deia que “imaginar un llenguatge vol dir imaginar una forma de vida”, “el nostre llenguatge es pot veure com una vella ciutat: un laberint de carrerons i places (...)”... però, i si, tot d’un plegat, ens canviessin els mapes? Ben segur que, sense cap dubte, afirmaríem a ulls clucs allò que ens diu: “l’aprenentatge del llenguatge no és una explicació sobre el significat de les paraules sinó un ensinistrament en el seu ús”.
Per cert, comparteixo plenament l’afirmació de Lyotard, quan diu que “la comunicació va més enllà de la identitat subjectiva”, o el con-sentit que enunciava Nicol, resultant del diàleg amb tu...
M’agrada pensar que en “parlar”, em comunico –o així m’agradaria fer-ho- amb tu, i visc l’experiència d’un joc, d’un intercanvi, d’una circulació de signes... o l’enginy per fer infinitat de coses mitjançant intercanvis de relats: les diferents coses que fem amb les paraules...
I ja paro ... tot i que m’agradaria que, a més d’un joc, produíssim conjuntament un discurs...
Fins aviat!
Paula.


De: Jan “jpeiro@uoc.edu”  A: Paula “paraula@uoc.edu”  
Hola, Paula,
Caram, em fa molta il·lusió que, a més de compartir estudis, compartim gustos i, perquè no, un discurs.
Els versos del Bernardo Atxaga són extraordinaris. Les paraules que moren i que viuen... i que  fan pensar i ara tu m’has fet pensar a propòsit de l’afirmació de Lyotard, “pensar és ja parlar”. La filosofia clàssica tenia una concepció instrumental del llenguatge, que només era un mitjà d’expressió del pensament. És, amb el que coneixem per gir lingüístic i les ciències cognitives, que això canvia i que les funcions del llenguatge s’identifiquen amb les del pensament...pensar és ja parlar... Són actes simultanis i indestriables. Saps, ara se m’acut una cosa que, tot i que no té relació directa amb el llenguatge si que pot servir com a exemple d’aquesta simultaneïtat amb el pensament. Jo sóc un futbolero enamorat del Messi de la bellesa del seu joc. Doncs bé, l’altre dia llegia que l’èxit d’aquest jugador rau en el fet que mentre pensa la jugada la fa...són accions simultànies i aquest fet descol·loca completament els seus rivals perquè no poden intuir què farà,  perquè... pensa i parla –ell parla amb el cos-, simultàniament. I, saps què? Sí Messi parla i fa art amb el cos, en Gaudí, el meu estimat Gaudí, amb el seu peculiar llenguatge ens sorprèn i ens emociona...ens parla.
M’agrada Wittgenstein, potser més la segona part, amb una concepció més aperturista del llenguatge que el seu primer pensament que abraça el positivisme lògic. Però sobretot m’agrada com t’hi refereixes. Per cert, molt ben trobat l’exemple del canvi de mapes.
És Wittgenstein –el primer-  qui ens diu que els límits del meu llenguatge són els límits del meu món, no? Certament, segons aquest punt de vista, cada llengua contempla el món d’una manera determinada i per tant, allò que queda fora de l’abast del llenguatge no existeix. Recordo, i segur que tu també, haver estudiat aquesta teoria. Era la Hipòtesi de Sapir-Whorf i se’ns posava l’exemple de les diferents maneres d’anomenar les tonalitats de blanc en el llenguatge dels esquimals, incomprensible per a nosaltres. Això és el que, amb tots els matisos que vulguis, ens transmet Wittgenstein. És, sens dubte, una forma de relativisme que enceta un debat interessantíssim.
Però que en pensen els neuròlegs de tot plegat i Chomsky, el pare de la lingüística, estàs d’acord amb la seva visió? De fet Chomsky revoluciona el món de la lingüística contemporània perquè es fixa més en el centre productor del llenguatge que en els productes lingüístics. L’anomena gramàtica generativa, i la situa en l’innatisme de la facultat del llenguatge i la competència lingüística del parlant. Chomsky és un racionalista que defensa que la llengua no és un invent cultural, sinó un instint producte de la naturalesa. Combat els postulats empiristes del conductisme que considerava que l’aprenentatge del llenguatge era una destresa de l’ésser humà.
Uiiii, però ja paro! Hem començat parlant de la poesia d’en Bernardo Atxaga i la importància de les paraules...deu ser el poder del llenguatge. De tota manera, no vull deixar passar per alt dues consideracions que fas. La primera és la defensa de la sentència de Lyotard  “la comunicació va més enllà de la identitat subjectiva”, de fet, jo diria que justament amb les noves tecnologies aquesta afirmació pren molta força, no creus?
M’agrada, per altra banda –i m’afalaga l’aclucada del diàleg amb mi- que defensis la visió de la metafísica de l’expressió de Nicol, la metafísica, tant injuriada per les ciències cognitives. És un pensador interessant que intenta renovar aquesta rama de la filosofia, i això té mèrit!
L’expressió, diu, és l’única cosa que ens permet reconèixer-nos els uns als altres com a éssers  humans. Si algú ho penja al facebook, clicaré “m’agrada”.
Veig que ets de les que creu que el llenguatge és fonamentalment comunicació – no com Chomsky que la considerava una funció més – tot i que, com diu el poema, les paraules a vegades callen...
M’agrada i m’encurioseix aquest punt enigmàtic que tens...si vols en parlem, i tant!
Un dia podríem anar a Garatare ;-)
Fins aviat,
Jan.

De: Paula “paraula@uoc.edu”  A: Jan “jpeiro@uoc.edu”

Hola de nou, Jan!
Mmmmm, a Garatare! M’encantaria anar-hi!! ... una paraula nova que segur que és la porta d’un lloc nou, d’aquells carrerons i places del llenguatge que parlava Wittgenstein. La màgia del llenguatge!
Les teves reflexions em fan pensar... i actuar, amb aquesta resposta que ara mateix t’escric!
Ets molt gràfic amb el símil del Messi, molt. Tens raó, qualsevol jugada que fa d’orfebreria és allò de l’una imatge val més que mil paraules.  I si tu em parles de Gaudí, deixa’m que et parli de Bob Dylan, un reconegut escriptor que ens enamora amb les seves cançons. És el meu trobador...
Llegint Wittgenstein, me n’adono que les paraules són instruments que tenen diversos usos en funció de les regles que es combinen... aquests jocs del llenguatge, que abracen no només paraules, sinó accions, usos, costums... d’una complexitat tan profunda que segur que donarien lloc a moltes converses entre tu i jo. Per exemple, t’has plantejat què passaria si, a mitja partida, ens canviessin les regles de comunicació entre tu i jo? O si et canviessin els mapes... i tot el “GPS” que duus incorporat?
Potser per això, com tu, comparteixo més el segon Wittgenstein, el de les investigacions filosòfiques, on exposa que la filosofia no ha d’intervenir en els jocs lingüístics... sinó que només ha de descobrir-los. Tot un repte.
Aquest concepte dels jocs em recorda les teves reflexions sobre el pensament de Chomsky: l’adquisició d’una llengua ha de ser entesa com el descobriment de les regles del joc subjacents a les construccions oracionals. Els sistemes de les llengües permeten la creativitat, a condició que siguin respectades les regles combinatòries.
Comparteixo amb tu l’afirmació de la força que la comunicació pren amb les noves tecnologies... va molt més enllà de la identitat subjectiva, i tant!
Per cert, què en penses del Bild de Wittgenstein? Dins el context que mitjançant les proposicions, ens fem figures o pintures dels fets... Aquest isomorfisme entre llenguatge i realitat, on tota proposició atòmica o elemental serà el retrat –Bild- d’un fet atòmic?
Tu creus que la “figura” o composició que et fas de mi i de com ens comuniquem, s’adiu amb la realitat en totes les seves dimensions?
Saps una cosa, m’agradaria fer un cafè amb tu a la propera trobada presencial de la nostra Universitat virtual, sempre vaig al bar de la plaça... em reconeixeries per la foto que tinc al Campus. Si et ve de gust ja ho saps, a mi m’encantaria saludar-te personalment!
Ah! I una última cosa que m’agradaria comentar-te, ara que et citava el Bild de Wittgenstein... has vist amb quin poema de Neruda l’il·lustra, el mòdul de l’assignatura? Silencio... magnífic!
Una abraçada,
Paula.


De: Jan “jpeiro@uoc.edu”  A: Paula “paraula@uoc.edu” 

Hola, Paula,
Que bé poder llegir novament les teves paraules...he de reconèixer que estava ansiós per tornar-te a escoltar. I ha valgut la pena, es nota que t’apassiona el món del llenguatge.
Austin suggeria entendre el desenvolupament de la competència del llenguatge com un procés d’aprendre a fer coses amb les paraules.
Em preguntes què passaria si a mitja partida ens canviessin les regles de comunicació. Dona, jo crec que qualsevol canvi sempre duu incorporat la seva part traumàtica, però les persones tenim la capacitat innata d’adaptar-nos a les noves situacions, fins i tot si són sobrevingudes i l’àmbit del llenguatge – potser des d’un punt de vista molt chomskyà –no n’és una excepció. Intueixo que tu– jo tampoc, però a vegades estic fet un garbuix –no comparteixes a ulls clucs la metàfora de l’ordinador. Som quelcom més que un sistema que rep, emmagatzema i processa informació, però això també ho som, no trobes?
M’encanta que em parlis de Wittgenstein, m’estimules, em fas aprofundir en aquest filòsof del que poc a poc en vaig desgranant els seus pensaments. Me n’adono que el pas del, per dir-ho d’alguna manera, Wittgenstein I al Wittgenstein II, consisteix essencialment en l’abandó gradual de la teoria figurativa de la proposició –el Bild- per avançar cap a la convicció que l’ús se’ns presenta com a criteri únic del significat, és a dir, preguntar-nos pel significat o d’una paraula o d’una frase és el mateix que si ens interroguem com s’empra, com es fa servir. Són les funcions de les regles que es combinen a les que tu fas referència.
La composició – o “figura” – que em faig de tu, dius. Jajajaja, ets molt subtil tu, ehhhh. Jo, com Wittgenstein, he aparcat la teoria figurativa...estic més per la de l’ús.
M’agradaria moltíssim que féssim un cafè plegats i substituir les metàfores dels ordinadors per les de Neruda, que són molt més interessants...i perilloses.

*********

El dia de la trobada presencial, la Paula es va aixecar de la taula, i va dedicar una mirada i una rialla esplèndida al Jan. Amb la mà, el va convidar a seure. Tenia l’ordinador engegat: a la pantalla, hi havia un document en blanc. Començà a escriure:

“Hola Jan, no t’ho havia dit, però des de fa uns anys tinc una lesió a la laringe que m’impedeix parlar... he hagut de reconfigurar tots els meus mapes del llenguatge, la manera de comunicar-me –amb signes, per escrit...-, per això he trobat tan interessants les reflexions que hem tingut i les qüestions que et plantejava.
De fet, però, res fins ara no ha obstat a què te n’adonessis ni que mantinguéssim un joc de llenguatge... i la veritat, m’encantaria poder-lo continuar, sempre que tu vulguis. Aquí, per correu... o a Garatare”.

Una barreja de perplexitat i d’emoció – que la Paula no va passar per alt – va envair el Jan. Estava pensant, parlant amb ell mateix a una velocitat superior a la de la llum...desxifrava totes les claus ocultes dels correus de la Paula: “...que es converteixi en una prioritat personal”, “pensar és parlar”, “canvi en les regles del joc de la comunicació”, “composició que et fas de mi” “el Silencio d’en Neruda”... des del primer moment ella li estava explicant la seva situació però a ell li faltava poder-la contextualitzar. Estaven jugant amb el llenguatge.

Ara era incapaç d’articular cap paraula, tenia un nus a la gola extraordinari, però les paraules no callaven, fluïen dels seus ulls i la Paula, complaguda, les anava desxifrant totes.

“...o a Garatare, perquè no”, va poder articular finalment el Jan.




4 comentaris:

  1. M'ha encantat el conte, Lluís! i encara més com hi has entrat conceptes clau. Es podría dir que no només t'has endinsat en l'hipertext sinó que estàs tocant el que seria el transmedia, no trobes? Ens veiem a l'aula!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les teves paraules!
      Ostres això del transmèdia ja és un altre estadi, però estaria bé aprofundir-ho. En parlem!

      Elimina
  2. Un conte amb un final inesperat, emocionant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Joan!
      Llenguatge, pensament...emoció. De fet, la nostra memòria l'activem des de l'emoció.

      Elimina